LA CRISI DES DES DE LA PERSPECTIVA DE L´ECOFEMINISME

Resum de la conferència realitzada per Yayo Herrero en el curs Claves para comprender la crisis sistémica global, organitzat per l´Academia de Pensamiento Crítico (www.academiadepensamientocritico.org) durant el curs 2011-2012.

1.-EL CAPITALISME, UN SISTEMA ECONÒMIC EN GUERRA CONTRA LA VIDA

           

En aquesta ponència abordarem la crisi i les alternatives a aquesta des d´una perspectiva ecofeminista. Algunes de les qüestions que haurem d´abordar són: d´on ve el nostre sistema de pensament? Com es configurà el sistema capitalista? Com sorgí el paradigma neoclàssic en economia? Quines invisibilitats genera aquest paradigma? Quines alternatives hi ha? Tots aquests interrogants l´ecofeminisme els aborda tenint sempre present que la societat capitalista es troba en guerra perpètua tant amb la natura com amb els cossos: és a dir, el capitalisme va contra tot allò que manté la vida.

2.-ELS EIXOS DEL PENSAMENT MODERN

La base del nostre sistema de pensament sorgeix amb la modernitat, i es podria considerar com una fita paradigmàtica al respecte la publicació del Discurs del mètode de Descartes. En línees generals, el pensament modern suposa un gran avanç, en la mesura que desvincula la filosofia i la ciència de la religió, al mateix temps que posa les bases per a la declaració dels drets humans (encara que en un primer moment aquests es refereixen únicament als homes). A grans trets, podríem dir que el pensament modern es fonamenta en tres grans eixos:

1) El dualisme (hereu del pensament grec i judeocristià)

             

Ja en Descartes trobem una dualitat establerta entre, per una part, la raó, la ment i la cultura, i, per l´altra, l´emoció, el cos i la natura. Aquest tipus de dicotomies es plantegen com a excloents, i s´estableix una jerarquia entre els elements dicotòmics: la ráo, la cultura, la ment, l´espai públic… es trobarien en una posició jeràrquicament superior a l´emoció, la natura, el cos i l´espai privat. Aquest dualisme jeràrquic es correspon amb un dualisme patriarcal que legitima la subordinació de la dona: allò característic de l´home seria la raó, la ment, la cultura i la participació en l´espai públic, mentre que la dona representaria el sentiment, el cos, la natura i l´espai privat.

2) Matematització del món amb el naixement de la ciència moderna

            

 La matematització suposa donar primacia a allò quantitatiu. Un problema d´aquest plantejament és que la natura és plena de fenòmens qualitatius no “mesurables" quantitativament, molts d´ells irreversibles.

3) Mecanicisme: el món com una gran màquina

             

Se suposa que la tasca del científic és trobar les lleis d´aquesta gran màquina que és el món per poder preveure el seu comportament. Tanmateix, a principis del segle XX es produeixen uns canvis científics que qüestionen aquest mecanicisme i que limiten la seua utilitat: la vida, els ecosistemes i les societats no responen al funcionament d´una màquina, en tant que constitueixen sistemes complexos. No obstant això, el mecanicisme arrela en les ciències socials, especialment en l´economia.

3.-EL PARADIGMA ECONÒMIC NEOCLÀSSIC

Els primers a parlar de sistema econòmic i de ciència econòmica, els fisiòcrates, consideraven que l´economia i la producció consistia a augmentar allò que la natura podia donar mitjançant el treball humà (per exemple, en l´agricultura), sense carregar-se per això la base física de la natura. Després, l´escola clàssica (des d´Adam Smith a Marx) considerarà que, dels tres factors productius (natura, treball i capital), el més important és el treball humà. Però amb l´arribada de l´escola neoclàssica, a finals del s. XIX (la qual constituirà l´eix estructural de l´economia capitalista), es produeixen un seguit de canvis molt importants tant en l´economia com en la visió general de la realitat. Podríem dir que el paradigma neoclàssic es constitueix a partir de sis elements clau:

1) La reducció de la noció de valor a preu

             

Aquesta és la conseqüència de l´aplicació de la matematització de la realitat típica del pensament modern a l´economia. El problema és que hi ha moltes coses que no poden ser traduïdes a preu i que són imprescindibles per a la vida, i que quan ho són és perquè es transformen en un negoci on el preu no reflecteix la possibilitat de substituir allò que s´està transformant (exemple del comerç de les emissions de CO2).

2) Terra i treball són substituïbles sempre per capital

            

No es té en compte la degradació ambiental i laboral. El planeta té límits.

3) Sols és un objecte econòmic allò que tinga una expressió monetària, que siga apropiable i que siga productible

             

Però què és un bé econòmic o no depén de les circumstàncies. Bona part del creixement econòmic dels últims anys es deu al fet d´haver convertit en béns econòmics coses per les quals abans no pagàvem.

4) Cal trobar unes lleis universals indiscutibles que expliquen el funcionament de l´economia (capitalista)

             

Pero darrere la “teoria” hi ha molta ideologia.

5) Construcció de l´Homo aeconomicus

             

S´estableix una dicotomia esquizoide entre el comportament egoista dels mercats i la resta de la societat, guiada per valors morals. A més, el treball remunerat és pensat per a persones que no tenen cap altra obligació familiar, domèstica…

6) El sistema econòmic capitalista considera la producció com a simple increment d´agregats monetaris

             

Es confon producció i extracció (exemple: països “productors” de petroli): allò que s´extrau s´acaba, mentre que allò que es produeix sembla que no. Aquesta confusió té conseqüències molt negatives.

4.-CONSEQÜÈNCIES DEL PARADIGMA NEOCLÀSSIC

1) Es trenca el vincle economia/natura

             

Tant és així, que l´economia no té ni tan sols ferramentes per a mesurar allò que deteriora. Açò es veu molt clarament amb l´exemple del PIB: aquest no té en compte elements fonamentals per a la vida (com la natura i les cures), i inclús comptabilitza com a augment de riquesa allò que genera destrucció: la contaminació, l´enfermetat, la guerra… Amb aquest indicador es pretén dirigir l´economia i traure´ns de la crisi.

D´altra banda, si l´economia es defineix com el procés necessari per a garantir la reproducció social, per què no es té en compte la reproducció social? Aquesta es dóna bàsicament en el món privat de les llars, i té a veure amb les tasques que gestionen el benestar de les persones, les quals permaneixen ocultes. En aquest sentit, l´ecofeminisme representa l´economia capitalista de la següent manera:

ACTIVITAT ECONÒMICA VISIBLE

REALITAT INVISIBILITZADA: -Explotació laboral. -Cures (realitzades fonamentalment per dones: patriarcat). -Degradació del medi ambient.

El capitalisme funciona com si visquérem en un món infinit: el planeta té límits físics, i el nostre cos també: som éssers vulnerables, sobretot durant la infantesa, quan estem malalts i durant la vellesa. Això implica que depenem de les cures d´altres, històricament realitzades per les dones en una societat patriarcal.

El fet de pensar que vivim en un món que no té límits ens impedeix veure la crisi estructural que s´amaga sota la crisi financera:

-Hi ha també una crisi energètica (vivim en un món amb menys petroli).

-Hi ha l´escalfament global.

             

-Hi ha unes desigualtats socials cada cop més grans que es reflecteixen també en la diferència entre les emprentes ecològiques dels països enriquits i dels empobrits. No es pot estendre el model consumista a tot el món: el centre rep recursos naturals i “humans” i exporta recursos, mentre que la perifèria exporta recursos naturals i “humans” i rep fem.

             

-Crisi de les cures: les dones han eixit al món públic (política i treball), però els homes no han fet el camí invers. Factors com l´augment de l´esperança de vida, la cura dels xiquets, l´explotació laboral o l´individualisme fan que les cures siguen més necessàries que mai i el temps disponible per a elles menor.

La resposta del sistema és fonamentalment més del mateix: ens trobem davant d´un nou procés d´acumulació originària on es desmantela l´estat del benestar, que no és altra cosa que el conjunt de les poques coses comunes que encara queden. Es tracta d´un gran espoli social, com sempre ha fet el capitalisme. Pel que fa a la defensa d´un presumpte “capitalisme verd”, és com buscar la quatradatura del cercle. Sovint produeix un “efecte rebot”: es fabriquen productes més ecològics, però produïts a una escala molt més gran, de manera que es perd allò que s´haguera pogut guanyar. Pel que fa a les respostes del sistema a la crisi de les cures, hi ha dues estratègies bàsiques:

1) La transferència generacional d´eixos treballs a altres dones, que dóna lloc al fenomen de les “àvies esclaves”.

2) La mercantilització de les cures. Aquests són dels treballs més mal pagats i valorats pel mercat. Es crea un lumpen femení, provinent en bona mesura dels mateixos països d´on espoliem els recursos naturals.

5.-ALTERNATIVES DES DE L´ECOFEMINISME

Les propostes neokeynesianes d´esquerres es centren en la reconstrucció del sistema productiu: però cal qüestionar què produïm. Per a l´ecofeminisme, la producció no és la producció capitalista: aquesta ha d´estar lligada a la conservació de la vida i a la reproducció. Si volem viure vides dignes, cal plantejar-se unes preguntes essencials: què es produeix, com es produeix i per a qui es produeix. En aquest sentit, és fonamental establir:

1) Quines necessitats cal satisfer per a tots i totes? El capitalisme no parla de necessitats, sinó de demandes.

2) Quines produccions fan falta per a satisfer aquestes necessitats?

3) Quins són els treballs socialment necessaris? Hi ha treballs socialment indesitjables, no les persones que hi treballen.

La reducció de l´esfera de la producció no és una opció, és una necessitat marcada pels límits del planeta. El decreixement és l´única opció, i cal lluitar perquè la reducció de la producció no es faça per la via de l´ecofeixisme (qui tinga el poder, disposarà d´uns recursos cada cop més escassos). Cal avançar cap a un sistema on reconvertim l´aparell productiu i es repartisca la riquesa. Propostes hi ha, i s´estan posant ja en marxa iniciatives interessants. Si els recursos són limitats, cal repartir la riquesa amb mesures com la defensa dels serveis públiques, l´establiment de rendes màximes, la fiscalitat progressiva, reobrir el debat sobre la propietat… El problema és que no tenim suficient poder per a imposar-les: la política està segrestada. Cal recuperar-la, i, per a aconseguir-ho, cal superar divisions en l´esquerra, tant al carrer com a les institucions.

(PREGUNTES)

-Totes les alternatives són viables. Hi ha exemples històrics de reconversió del sistema productiu en pocs anys, com als EEUU en la II Guerra Mundial.

-La construcció de l´Estat del Benestar després de la II Guerra Mundial partí d´iniciatives encetades pel moviment obrer com a referents.

-La tasca més important és descolonitzar l´imaginari del capitalisme popular.

-Tenim molt poc de temps en termes ecològics.

-Existeix una complementarietat entre:

        

1) El marxisme: assenyala la imcompatibilitat entre el capital i el treball.

2) El feminisme: assenyala la imcompatibilitat entre el capital i els treballs de reproducció de la vida humana.

             

3) L´ecologisme: assenyala la imcompatibilitat entre el capital i la vida.

-Cal pensar en economies planificades, però descentralitzades.

-Decreixement: assenyala la importància dels béns relacionals. Per exemple, una manera d´estalviar és col·lectivitzant els consums, la qual cosa suposa un augment de les relacions entre les persones.

-Els humans som ecodependents i interdependents (tenim bases innates per a la moral), no com ens voldria el capitalisme.

           

ALTERNATIVES A LA CRISI DES DE L´ESQUERRA:

INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME

ERPV de Sueca

(Text llegit el 9 d´octubre del 2012)

A menys d´un any de l´inici d´allò que alguns ja han denominat el “Quatrienni negre”, la situació del Regne d´Espanya, i la del País Valencià, és dramàtica. Dia que passa, dia que empitjora la situació de les classes treballadores, les quals conformen, no ho oblidem, la major part de la societat. El conte del capitalisme popular, segons el qual ja no existien classes socials, ha mostrat el seu caràcter ideològic, en el sentit marxista de la paraula: una deformació de la realitat al servei dels poderosos. I el conte de la Transició, segons el qual la democràcia espanyola no tindria res a envejar a la dels països políticament més avançats, també s´ha manifestat com una gran mistificació. Ens trobem amb dues crisis que s´entrecreuen i es reforcen mútuament, fins al punt que es fa cada cop més difícil distingir entre l´una i l´altra: una crisi del sistema econòmic capitalista i una crisi del règim polític sorgit amb la Transició.

 

L´actual crisi econòmica, que no es redueix a les finances ni a l´economia productiva, sinó que també abarca la cada vegada més urgent problemàtica ecològica, no és com una molesta tempesta que se n´anirà tal i com va vindre, sense intervenció humana. Ben al contrari, és la conseqüència previsible de l´aplicació d´unes determinades polítiques econòmiques: les neoliberals. Els seus ideòlegs ens venen repetint la mateixa cançó des dels temps de Thatcher i de Reagan: que la prosperitat econòmica generalitzada es produirà com a resultat de mesures com la desregulació estatal de l´economia, la privatització de les empreses públiques, les rebaixes d´impostos al capital, la flexibilització laboral o la contenció salarial dels treballadors. Totes aquestes receptes són la causa de l´actual crisi. Però allò que resulta més escandalós és que, per tal de superar-la, s´estan aplicant les mateixes receptes que l´han provocada! El fanatisme neoliberal actual es presenta, per usar l´expressió manllevada per Carlos Taibo a Boaventura de Sousa Santos, com una utopia negativa o conservadora: si l´aplicació del model neoliberal provoca resultats negatius, la culpa no és del model en si, sinó del fet que no s´ha aplicat sufientment! Així, segons aquest plantejament, si retallar els drets socials i laborals no estimula l´activitat econòmica, caldrà retallar-los més encara. Aquesta és la mentalitat dels més poderosos líders de la Unió Europea i la del PP, així com la del PSOE. Perquè la farsa bipartidista no ens ha de dur a engany: l´única diferència entre el policia dolent i el policia bo és que per al segon l´ajust s´hauria de fer més suaument (però faltaria veure si pensaria el mateix si ara estiguera governant…). En conclusió: els banquers, que amb les seues pràctiques abusives (i delictives) ens han conduït a la crisi, no tenen prou amb el fet de ser rescatats amb milions i milions d´euros pagats majoritàriament dels impostos dels treballadors; no, a més, tenen la necessitat de convéncer-nos, ells i els seus vasalls polítics, que això és bo per a tots. O millor: que això és imprescindible per a no enfonsar-nos. Com si no n´estiguérem prou ja, d´enfonsats: només caldria preguntar-ho, per a confirmar-ho, als més de cinc milions llargs d´aturats que hi ha actualment en tot l´estat, per exemple.

Però la crisi que patim no és únicament econòmica: és també política. Això es veu clarament en l´opinió negativa que la major part de la ciutadania té dels polítics i de la política en general. El fet no és casual, i té les seues arrels en els anys del pas de la dictadura a la segona Restauració Borbònica, que tants paral·lelismes té amb la primera. La tan glorificada Transició no va ser això que durant tots aquests anys, i encara ara, ens han volgut vendre: un pacte entre cavallers dut a terme per una dreta i una esquerra igualment civilitzades que tenien les mateixes ganes d´oblidar un passat ple d´errors per ambues parts. No: més bé es va tractar d´un procés que les elits franquistes, pressionades per les mobilitzacions populars i no per iniciativa pròpia, conduïren amb la finalitat de mantenir intacta l´estructura del poder polític i econòmic del país. Per aconseguir-ho, franquistes de tota la vida es posaren el vestit de democràtes, i acompanyats d´unes esquerres que renunciaren al marxisme i al republicanisme al mateix temps que persuadien les seues bases perquè abandonaren la lluita al carrer i tornaren a les seues cases, difongueren la fal·làcia que la democràcia espanyola era equiparable a les més avançades d´Europa. Però aquesta afirmació resulta més que discutible si pensem en determinades realitats de la vida política espanyola, com per exemple l´existència d´una llei electoral dissenyada explícitament per a perjudicar les esquerres i afavorir el bipartidisme, l´enorme poder que encara conserven institucions com la Monarquia o l´Esglèsia Catòlica, l´escassa pluralitat ideològica dels mitjans de comunicació existents, la patrimonialització de les institucions públiques, l´acceptació, o inclús la justificació (per parts de molts polítics i de molts ciutadans) de la corrupció i del caciquisme, la politització de la justícia, la bona salut d´un nacionalisme espanyolista imperialista o l´apatia amb la qual bona part de la població accepta el major atac a la democràcia i als drets socials que s´està produint en el Regne d´Espanya des del colp militar feixista del 36. Dit breument: durant els anys de la Transició i els inmediatament posteriors, les elits franquistes i les esquerres “oficials” dissenyaren i consolidaren un sistema polític formalment democràtic però a la pràctica molt oligarquitzat, que mantenia en el poder els grans beneficiaris de la dictadura, establia uns límits molt estrictes per al debat políticament correcte i allunyava la ciutadania de la participació democràtica.

Si alguna cosa tenen en comú els discursos dels apologetes del neoliberalisme i de la Transició és el seu caràcter profundament antidemocràtic. En primer lloc, són discursos antidemocràtics perquè, com acabem d´insinuar més amunt, defensen que no hi ha alternatives als seus plantejaments: així, els fonamentalistes neoliberals diran que qualsevol iniciativa econòmica de caire socialista ens encaminarà a la catàstrofe social i política; i els fonamentalistes de la Transició diran que qüestionar la bondat d´aquest procés i del règim polític resultant és obrir la capsa de Pandora d´unes idees i polèmiques que ens conduïren a una guerra civil. En segon lloc, són discursos antidemocràtics perquè la negació de les alternatives és una estratègia al servei dels interessos de les oligarquies econòmiques i financeres mundials i espanyoles (i valencianes!). Des del col·lectiu d´ERPV de Sueca pensem de manera radicalment contrària: que sí que existeixen uns discursos i unes pràctiques polítiques alternatius, i que enfront d´una crisi que ens està conduint a una situació de degradació social equiparable a la del s. XIX, està més justificat obrir la capsa de Pandora de totes aquelles idees i projectes alliberadors del passat que el colp militar feixista del 36, la posterior dictadura i la segona Restauració borbònica han volgut exterminar, silenciar o manipular. És l´hora de repensar-ho tot de cap a peus, de recuperar i de traure la pols a conceptes massa oblidats com socialisme, comunisme, anarquisme, republicanisme, catalanisme o independentisme, i de lligar els nobles ideals que inspiren aquestes paraules amb els dels moviments alliberadors més actuals: els moviments feministes, pacifistes, ecologistes, altermundistes, el 15-M, de recuperació de la memòria democràtica…

Un dels projectes polítics que ERPV sempre ha reivindicat, malgrat els intents de censurar-lo per part de la dreta i l´extrema dreta valenciana, és el catalanisme polític, entés com un projecte que busca la sobirania del País Valencià al si d´una unió democràtica amb la resta de Països Catalans. Només hi ha una causa per la qual hom hauria d´amagar aquesta reivindicació: la por a la dreta. Tant durant els anys de la Transició com ara, els hereus polítics del franquisme al País Valencià han utilitzat la mentida, la manipulació, la censura, la violència i molts diners per tal d´acabar amb aquest projecte. Dit d´una altra manera: l´anticatalanisme no és una opció raonada, pacífica i democràtica, sinó una estratègia reaccionària de la dreta valenciana per ofegar un moviment nacionalista valencià i d´esquerres. Per això nosaltres no ens comportem com molts cèlebres personatges de les novel·les de Kafka, que per no qüestionar la lògica del poder n´acaben sent víctimes. Nosaltres, a diferència d´altres, no ens amaguem ni ens autocensurem perquè no tenim res a amagar ni a autocensurar. Simplement defensem una lògica alternativa a la del poder establert. Una lògica, la de la independència dels Països Catalans, que res té a veure amb cap boirosa metafísica identitària que busca el retorn a un passat idealitzat. No: el nostre és un projecte de futur, un projecte la racionalitat del qual es fonamenta en la situació de subordinació que, a dia d´avui, encara patim valencians, catalans i mallorquins al si del Regne d´Espanya. Una situació de subordinació que no té a veure únicament amb els continus atacs a la nostra llengua i a la nostra cultura, sinó que té també uns efectes econòmics devastadors. Així, a causa de l´espoli fiscal que patim, els valencians perdem amb els impostos que se´n van a Madrid i no tornen una riquesa equivalent al 6,32 % del nostre PIB. El cas valencià és molt més sagnant que el del Principat perquè, a diferència d´aquest, el País Valencià no és un territori ric: es troba bastant per sota de la mitjana estatal. D´altra banda, si tenim en compte el conjunt dels Països Catalans, hem de dir que aquests, amb l´espoli fiscal, perden, en total, un equivalent a més del 28 % del  seu PIB! Si el fet que més d´un quart de la riquesa generada als Països Catalans se´n vaja a Espanya i no torne no és un argument sòlid a favor de la independència, allunyat de qualsevol quimera romàntica o historicista, ja ens diran els nacionalistes espanyolistes què ho pot ser.

Tanmateix, el nostre independentisme no és un independentisme formal, abstracte o concebut com una finalitat en ell mateix. No: per a nosaltres, la independència és un mitjà per tal de construir un altre model de societat. O en altres paraules: per a nosaltres, independència i socialisme van lligats. Perquè, per superar la crisi i construir un món més just i solidari, on els drets socials de tots els ciutadans estiguen plenament garantits, els valencians no ens podem acontentar amb la consecució de la sobirania fiscal. La sobirania fiscal és només un aspecte de la nostra sobirania política, i aquesta darrera entenem que l´hem d´exercir amb la finalitat d´implementar tot un seguit de mesures de política econòmica de caire vertaderament socialista (les quals res tindrien a veure amb el socioliberalisme del PSOE). En aquest sentit, considerem imprescindibles, per tal de superar la crisi i l´explotació capitalista que l´origina, adoptar mesures com les següents:

1) Fiscalitat: que pague més impostos qui més té. No pot ser que la major part dels impostos els paguem els treballadors, mentre que els més rics estan sotmesos a una pressió fiscal cada cop més baixa i tenen moltes facilitats per a evadir impostos i per a cometre frau fiscal.  Defensem un sistema fiscal progressiu i eficient, que faça pagar a qui més té. Així mateix, lluitarem també per la desaparició del frau fiscal, dels paradisos fiscals i per la implantació d´ITF (Impostos sobre les Transaccions Financeres).

2) El debat sobre la propietat: nacionalització/democratització dels sectors econòmics estratègics. Apostem clarament per les empreses públiques gestionades democràticament, com a mínim en aquells sectors la importància econòmica dels quals siga tan gran que resulte arriscat deixar-los en mans de la iniciativa privada. En aquest sentit, defensem un model de banca pública orientada per criteris d´ètica social i ambiental.

3) Control democràtic de la iniciativa privada: una economia al servei del bé comú. No som contraris a la iniciativa econòmica privada, però entenem que aquesta ha d´estar també controlada democràticament pel conjunt de la ciutadania amb la finalitat d´evitar efectes perniciosos com l´extrema desigualtat social o la degradació del medi ambient. Una minoria de propietaris de capital no pot determinar la qualitat de vida de la major part de la població.

4) Auditoria del deute públic: contra els especuladors. Volem que s´investigue amb qui estan endeutades les institucions públiques en els mercats financers i per què s´han contret aquests deutes, amb l´objectiu de debatre sobre la seua legitimitat i, en conseqüència, repudiar aquells que la ciutadania considere il·legítims. Al mateix temps, estem per la investigació dels responsables polítics i econòmics de l´actual crisi, amb les conseqüències jurídiques i penals que se´n deriven.

5) Per una despesa pública social responsable: contra les despeses inútils i/o nocives. L´estat ha de gastar en allò realment important des del punt de vista del benestar dels ciutadans: en educació, sanitat, pensions, cures… Els diners públics no han de servir per a finançar la Monarquia, l´Esglèsia Catòlica, les despeses militars o per a col·locar als familiars i coneguts dels dirigents polítics de torn en llocs de treball públics innecessaris o per als quals no estan preparats.

  

6) Contra els dogmes: debat sobre l´euro i la Unió Europea. Considerem necessari promoure un debat públic, democràtic, seré, racional i rigorós sobre la conveniència o no de continuar dins de l´euro, i amb quines condicions, per tal que el conjunt de la ciutadania es pronuncie en referèndum al respecte. En democràcia, els dogmes no existeixen i tot es pot debatre.

El fil conductor que lliga totes les nostres propostes és la defensa de la radicalitat democràtica: també en economia. Tant a nivell microeconòmic com macroeconòmic, com públic i privat, defensem sempre la democràcia econòmica: això és per a nosaltres el socialisme. La democràcia econòmica o socialisme busca acabar amb qualsevol mena d´explotació, però per a aconseguir-ho és necessari que el poble es mobilitze i es preocupe pels afers públics: només així podrà aturar-li els peus als poderosos. Per això ens definim també com a republicans: ser republicans, per a nosaltres, no és únicament estar en contra de la Monarquia, sinó defensar un model de convivència fonamentat en la recerca democràtica del bé comú per part de tots els ciutadans, en igualtat de condicions, lliurement i amb esperit de fraternitat. Tot el contrari del que pretenen els defensors del neoliberalisme i de la Segona Restauració Borbònica: cada cop és més evident per a més gent que ni l´un ni l´altra són compatibles amb la democràcia. Nosaltres, per denunciar-ho, molestem: més exactament, els molestem. Voldrien que la nostra veu no l´escoltara ningú. No ho aconseguiran: mentre hi haja almenys una veu discordant, hi haurà una porta oberta a l´esperança en un futur millor.

           

EL PARTIT POPULAR, UNA PESTA (BLAVA) PER A LA DEMOCRÀCIA

     Que el Partit Popular és una formació amb credencials democràtiques més que dubtoses, és una cosa bastant evident per a tot aquell que tinga una mica de vista i un mínim de coneixements històrics. Des que va morir el dictador, les maneres de fer d´aquest partit ens recorden contínuament, per si a algú se li havia oblidat, que són els hereus del franquisme. Així, Jaime Mayor Oreja va declarar no fa massa que ell recordava els anys de la dictadura com una època d´enorme placidesa, i Francisco Álvarez Cascos, quan Aznar guanyà les eleccions l´any 1996, va exclamar: “¡Hemos tardado veinte años, pero ya estamos otra vez aquí!”. Els exemples de declaracions irrespectuoses amb els drets humans i amb el més elemental esperit democràtic fetes per membres del PP es podrien multiplicar. Al País Valencià, el PP ha aprofitat els disset anys de poder per tal de bastir un règim polític que ben bé podríem qualificar de “cleptocràtic” (govern dels lladres), on el caciquisme, la corrupció, la manipulació, el populisme i la política de “grans events” ens han deixat, a hores d´ara, un país devastat, en tots els aspectes (no sols en l´econòmic). Ara que la fi de la bombolla immobiliària ha acabat amb la lluna de mel antinatural entre la burgesia valenciana i molts treballadors autònoms i xicotets empresaris lligats al món de la construcció, i ara que se´ls ha acabat també la possibilitat de tirar-li les culpes de tot al govern enemic de Madrid, el PP valencià està perdent una hegemonia que fins fa quatre dies semblava perenne: així ho indica l´estudi publicat en el diari El País el passat 9 d´octubre sobre intenció de vot dels valencians.

            Un partit amb un mínim de decència democràtica, davant d´una pèrdua tan veloç del suport ciutadà, faria examen de consciència amb la intenció d´analitzar els errors propis i d´intentar corregir-los. Però això és demanar-li massa al PP. Fidel als seus orígens feixistes, per tal de defensar-se recorre a la censura i a la demagògia, tot agitant de nou l´espantall de l´anticatalanisme: és així que anuncia la retirada de subvencions a totes aquelles entitats que utilitzen l´expressió “País Valencià”. Ells saben molt bé per què ho fan: el catalanisme, en tant que nacionalisme d´esquerres i alternatiu a l´espanyol, constitueix tot el contrari del que ells representen: un projecte de país autònom, socialment just i sostenible. Des del tardofranquisme, el catalanisme, o, si voleu, el valencianisme catalanista, impregnà tota l´esquerra social i política valenciana, i, en ells anys inmediatament posteriors a la mort de Franco, fou vist per la dreta i l´extrema dreta local (en la mesura que es podien distingir l´una de l´altra, és clar) com una amenaça a la seua hegemonia. És en aquest context de la Transició que naix el blaverisme o anticatalanisme, com un moviment populista i feixistoide impulsat per les elits valencianes provinents del franquisme per tal de contrarestar un moviment social alliberador que amenaçava els seus privilegis. S´ha de reconéixer que, de la mateixa manera que als nazis els va anar molt bé l´ús de l´antisemitisme per a guanyar-se l´adhesió popular, així ha ocorregut també en el cas de la invocació del “perill català” per part de la classe dominant valenciana. No seria exagerat afirmar que un dels puntals més importants sobre els quals el PP ha bastit la seua hegemonia durant tots aquests anys ha sigut el seu èxit a l´hora de criminalitzar el valencianisme catalanista. En això ha comptat amb la inestimable ajuda de part de l´ “esquerra oficial”: primer del PSPV-PSOE, que durant els anys en què governà a la Generalitat no resolgué el problema amb les concessions que va fer a la pressió blavera (començant per l´oficialització de tots els símbols blavers en l´Estatut d´Autonomia), i després del Bloc (i, per extensió, de Compromís), que amb el seu “café per a tots” simbòlic ha acabat acceptant com a legítima una situació de fet (la minorització i criminalització del valencianisme catalanista) provocada per la manipulació i la violència, simbòlica i física (cal recordar les morts de Miquel Grau i Guillem Agulló, o les bombes a Fuster i a Sanchis Guarner?), dels sectors més reaccionaris de la societat valenciana.

            El PP valencià no sap ja per on tirar, i per això torna a fer ús de l´anticatalanisme com d´un comodí sempre a punt per a apuntalar-se en el poder. Tot plegat faria riure si no fora pels milers de valencians que se´ls han cregut durant tots aquests anys. Ho continuaran fent? Esperem que no. Almenys ara ja no tenen la coartada de la miserable prosperitat immobiliària ...