Que el Partit Popular és una formació amb credencials democràtiques més
que dubtoses, és una cosa bastant evident per a tot aquell que tinga una mica
de vista i un mínim de coneixements històrics. Des que va morir el dictador,
les maneres de fer d´aquest partit ens recorden contínuament, per si a algú se
li havia oblidat, que són els hereus del franquisme. Així, Jaime Mayor Oreja va declarar no fa massa que ell recordava els
anys de la dictadura com una època d´enorme placidesa, i Francisco Álvarez Cascos, quan Aznar
guanyà les eleccions l´any 1996, va exclamar: “¡Hemos tardado veinte años, pero
ya estamos otra vez aquí!”. Els exemples de declaracions irrespectuoses amb els
drets humans i amb el més elemental esperit democràtic fetes per membres del PP es podrien multiplicar. Al País
Valencià, el PP ha aprofitat els
disset anys de poder per tal de bastir un règim polític que ben bé podríem
qualificar de “cleptocràtic” (govern dels lladres), on el caciquisme, la
corrupció, la manipulació, el populisme i la política de “grans events” ens han
deixat, a hores d´ara, un país devastat, en tots els aspectes (no sols en
l´econòmic). Ara que la fi de la bombolla immobiliària ha acabat amb la lluna
de mel antinatural entre la burgesia valenciana i molts treballadors autònoms i
xicotets empresaris lligats al món de la construcció, i ara que se´ls ha acabat
també la possibilitat de tirar-li les culpes de tot al govern enemic de Madrid,
el PP valencià està perdent una
hegemonia que fins fa quatre dies semblava perenne: així ho indica l´estudi
publicat en el diari El País el passat 9 d´octubre sobre
intenció de vot dels valencians.
Un partit amb un mínim de decència
democràtica, davant d´una pèrdua tan veloç del suport ciutadà, faria examen de
consciència amb la intenció d´analitzar els errors propis i d´intentar
corregir-los. Però això és demanar-li massa al PP. Fidel als seus orígens feixistes, per tal de defensar-se recorre
a la censura i a la demagògia, tot agitant de nou l´espantall de l´anticatalanisme:
és així que anuncia la retirada de subvencions a totes aquelles entitats que
utilitzen l´expressió “País Valencià”. Ells saben molt bé per què ho fan: el
catalanisme, en tant que nacionalisme d´esquerres i alternatiu a l´espanyol,
constitueix tot el contrari del que ells representen: un projecte de país
autònom, socialment just i sostenible. Des del tardofranquisme, el catalanisme,
o, si voleu, el valencianisme catalanista, impregnà tota l´esquerra social i
política valenciana, i, en ells anys inmediatament posteriors a la mort de
Franco, fou vist per la dreta i l´extrema dreta local (en la mesura que es podien
distingir l´una de l´altra, és clar) com una amenaça a la seua hegemonia. És en
aquest context de la Transició
que naix el blaverisme o anticatalanisme, com un moviment populista i
feixistoide impulsat per les elits valencianes provinents del franquisme per
tal de contrarestar un moviment social alliberador que amenaçava els seus
privilegis. S´ha de reconéixer que, de la mateixa manera que als nazis els va
anar molt bé l´ús de l´antisemitisme per a guanyar-se l´adhesió popular, així
ha ocorregut també en el cas de la invocació del “perill català” per part de la
classe dominant valenciana. No seria exagerat afirmar que un dels puntals més importants
sobre els quals el PP ha bastit la
seua hegemonia durant tots aquests anys ha sigut el seu èxit a l´hora de
criminalitzar el valencianisme catalanista. En això ha comptat amb la inestimable
ajuda de part de l´ “esquerra oficial”: primer del PSPV-PSOE, que durant els anys en què governà a la Generalitat no
resolgué el problema amb les concessions que va fer a la pressió blavera
(començant per l´oficialització de tots els símbols blavers en l´Estatut
d´Autonomia), i després del Bloc (i,
per extensió, de Compromís), que amb
el seu “café per a tots” simbòlic ha acabat acceptant com a legítima una
situació de fet (la minorització i criminalització del valencianisme
catalanista) provocada per la manipulació i la violència, simbòlica i física
(cal recordar les morts de Miquel Grau
i Guillem Agulló, o les bombes a Fuster i a Sanchis Guarner?), dels sectors més reaccionaris de la societat
valenciana.
El PP valencià no sap ja per on tirar, i per això torna a fer ús de
l´anticatalanisme com d´un comodí sempre a punt per a apuntalar-se en el poder.
Tot plegat faria riure si no fora pels milers de valencians que se´ls han
cregut durant tots aquests anys. Ho continuaran fent? Esperem que no. Almenys
ara ja no tenen la coartada de la miserable prosperitat immobiliària ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada