LA CRISI DES DES DE LA PERSPECTIVA DE L´ECOFEMINISME

Resum de la conferència realitzada per Yayo Herrero en el curs Claves para comprender la crisis sistémica global, organitzat per l´Academia de Pensamiento Crítico (www.academiadepensamientocritico.org) durant el curs 2011-2012.

1.-EL CAPITALISME, UN SISTEMA ECONÒMIC EN GUERRA CONTRA LA VIDA

           

En aquesta ponència abordarem la crisi i les alternatives a aquesta des d´una perspectiva ecofeminista. Algunes de les qüestions que haurem d´abordar són: d´on ve el nostre sistema de pensament? Com es configurà el sistema capitalista? Com sorgí el paradigma neoclàssic en economia? Quines invisibilitats genera aquest paradigma? Quines alternatives hi ha? Tots aquests interrogants l´ecofeminisme els aborda tenint sempre present que la societat capitalista es troba en guerra perpètua tant amb la natura com amb els cossos: és a dir, el capitalisme va contra tot allò que manté la vida.

2.-ELS EIXOS DEL PENSAMENT MODERN

La base del nostre sistema de pensament sorgeix amb la modernitat, i es podria considerar com una fita paradigmàtica al respecte la publicació del Discurs del mètode de Descartes. En línees generals, el pensament modern suposa un gran avanç, en la mesura que desvincula la filosofia i la ciència de la religió, al mateix temps que posa les bases per a la declaració dels drets humans (encara que en un primer moment aquests es refereixen únicament als homes). A grans trets, podríem dir que el pensament modern es fonamenta en tres grans eixos:

1) El dualisme (hereu del pensament grec i judeocristià)

             

Ja en Descartes trobem una dualitat establerta entre, per una part, la raó, la ment i la cultura, i, per l´altra, l´emoció, el cos i la natura. Aquest tipus de dicotomies es plantegen com a excloents, i s´estableix una jerarquia entre els elements dicotòmics: la ráo, la cultura, la ment, l´espai públic… es trobarien en una posició jeràrquicament superior a l´emoció, la natura, el cos i l´espai privat. Aquest dualisme jeràrquic es correspon amb un dualisme patriarcal que legitima la subordinació de la dona: allò característic de l´home seria la raó, la ment, la cultura i la participació en l´espai públic, mentre que la dona representaria el sentiment, el cos, la natura i l´espai privat.

2) Matematització del món amb el naixement de la ciència moderna

            

 La matematització suposa donar primacia a allò quantitatiu. Un problema d´aquest plantejament és que la natura és plena de fenòmens qualitatius no “mesurables" quantitativament, molts d´ells irreversibles.

3) Mecanicisme: el món com una gran màquina

             

Se suposa que la tasca del científic és trobar les lleis d´aquesta gran màquina que és el món per poder preveure el seu comportament. Tanmateix, a principis del segle XX es produeixen uns canvis científics que qüestionen aquest mecanicisme i que limiten la seua utilitat: la vida, els ecosistemes i les societats no responen al funcionament d´una màquina, en tant que constitueixen sistemes complexos. No obstant això, el mecanicisme arrela en les ciències socials, especialment en l´economia.

3.-EL PARADIGMA ECONÒMIC NEOCLÀSSIC

Els primers a parlar de sistema econòmic i de ciència econòmica, els fisiòcrates, consideraven que l´economia i la producció consistia a augmentar allò que la natura podia donar mitjançant el treball humà (per exemple, en l´agricultura), sense carregar-se per això la base física de la natura. Després, l´escola clàssica (des d´Adam Smith a Marx) considerarà que, dels tres factors productius (natura, treball i capital), el més important és el treball humà. Però amb l´arribada de l´escola neoclàssica, a finals del s. XIX (la qual constituirà l´eix estructural de l´economia capitalista), es produeixen un seguit de canvis molt importants tant en l´economia com en la visió general de la realitat. Podríem dir que el paradigma neoclàssic es constitueix a partir de sis elements clau:

1) La reducció de la noció de valor a preu

             

Aquesta és la conseqüència de l´aplicació de la matematització de la realitat típica del pensament modern a l´economia. El problema és que hi ha moltes coses que no poden ser traduïdes a preu i que són imprescindibles per a la vida, i que quan ho són és perquè es transformen en un negoci on el preu no reflecteix la possibilitat de substituir allò que s´està transformant (exemple del comerç de les emissions de CO2).

2) Terra i treball són substituïbles sempre per capital

            

No es té en compte la degradació ambiental i laboral. El planeta té límits.

3) Sols és un objecte econòmic allò que tinga una expressió monetària, que siga apropiable i que siga productible

             

Però què és un bé econòmic o no depén de les circumstàncies. Bona part del creixement econòmic dels últims anys es deu al fet d´haver convertit en béns econòmics coses per les quals abans no pagàvem.

4) Cal trobar unes lleis universals indiscutibles que expliquen el funcionament de l´economia (capitalista)

             

Pero darrere la “teoria” hi ha molta ideologia.

5) Construcció de l´Homo aeconomicus

             

S´estableix una dicotomia esquizoide entre el comportament egoista dels mercats i la resta de la societat, guiada per valors morals. A més, el treball remunerat és pensat per a persones que no tenen cap altra obligació familiar, domèstica…

6) El sistema econòmic capitalista considera la producció com a simple increment d´agregats monetaris

             

Es confon producció i extracció (exemple: països “productors” de petroli): allò que s´extrau s´acaba, mentre que allò que es produeix sembla que no. Aquesta confusió té conseqüències molt negatives.

4.-CONSEQÜÈNCIES DEL PARADIGMA NEOCLÀSSIC

1) Es trenca el vincle economia/natura

             

Tant és així, que l´economia no té ni tan sols ferramentes per a mesurar allò que deteriora. Açò es veu molt clarament amb l´exemple del PIB: aquest no té en compte elements fonamentals per a la vida (com la natura i les cures), i inclús comptabilitza com a augment de riquesa allò que genera destrucció: la contaminació, l´enfermetat, la guerra… Amb aquest indicador es pretén dirigir l´economia i traure´ns de la crisi.

D´altra banda, si l´economia es defineix com el procés necessari per a garantir la reproducció social, per què no es té en compte la reproducció social? Aquesta es dóna bàsicament en el món privat de les llars, i té a veure amb les tasques que gestionen el benestar de les persones, les quals permaneixen ocultes. En aquest sentit, l´ecofeminisme representa l´economia capitalista de la següent manera:

ACTIVITAT ECONÒMICA VISIBLE

REALITAT INVISIBILITZADA: -Explotació laboral. -Cures (realitzades fonamentalment per dones: patriarcat). -Degradació del medi ambient.

El capitalisme funciona com si visquérem en un món infinit: el planeta té límits físics, i el nostre cos també: som éssers vulnerables, sobretot durant la infantesa, quan estem malalts i durant la vellesa. Això implica que depenem de les cures d´altres, històricament realitzades per les dones en una societat patriarcal.

El fet de pensar que vivim en un món que no té límits ens impedeix veure la crisi estructural que s´amaga sota la crisi financera:

-Hi ha també una crisi energètica (vivim en un món amb menys petroli).

-Hi ha l´escalfament global.

             

-Hi ha unes desigualtats socials cada cop més grans que es reflecteixen també en la diferència entre les emprentes ecològiques dels països enriquits i dels empobrits. No es pot estendre el model consumista a tot el món: el centre rep recursos naturals i “humans” i exporta recursos, mentre que la perifèria exporta recursos naturals i “humans” i rep fem.

             

-Crisi de les cures: les dones han eixit al món públic (política i treball), però els homes no han fet el camí invers. Factors com l´augment de l´esperança de vida, la cura dels xiquets, l´explotació laboral o l´individualisme fan que les cures siguen més necessàries que mai i el temps disponible per a elles menor.

La resposta del sistema és fonamentalment més del mateix: ens trobem davant d´un nou procés d´acumulació originària on es desmantela l´estat del benestar, que no és altra cosa que el conjunt de les poques coses comunes que encara queden. Es tracta d´un gran espoli social, com sempre ha fet el capitalisme. Pel que fa a la defensa d´un presumpte “capitalisme verd”, és com buscar la quatradatura del cercle. Sovint produeix un “efecte rebot”: es fabriquen productes més ecològics, però produïts a una escala molt més gran, de manera que es perd allò que s´haguera pogut guanyar. Pel que fa a les respostes del sistema a la crisi de les cures, hi ha dues estratègies bàsiques:

1) La transferència generacional d´eixos treballs a altres dones, que dóna lloc al fenomen de les “àvies esclaves”.

2) La mercantilització de les cures. Aquests són dels treballs més mal pagats i valorats pel mercat. Es crea un lumpen femení, provinent en bona mesura dels mateixos països d´on espoliem els recursos naturals.

5.-ALTERNATIVES DES DE L´ECOFEMINISME

Les propostes neokeynesianes d´esquerres es centren en la reconstrucció del sistema productiu: però cal qüestionar què produïm. Per a l´ecofeminisme, la producció no és la producció capitalista: aquesta ha d´estar lligada a la conservació de la vida i a la reproducció. Si volem viure vides dignes, cal plantejar-se unes preguntes essencials: què es produeix, com es produeix i per a qui es produeix. En aquest sentit, és fonamental establir:

1) Quines necessitats cal satisfer per a tots i totes? El capitalisme no parla de necessitats, sinó de demandes.

2) Quines produccions fan falta per a satisfer aquestes necessitats?

3) Quins són els treballs socialment necessaris? Hi ha treballs socialment indesitjables, no les persones que hi treballen.

La reducció de l´esfera de la producció no és una opció, és una necessitat marcada pels límits del planeta. El decreixement és l´única opció, i cal lluitar perquè la reducció de la producció no es faça per la via de l´ecofeixisme (qui tinga el poder, disposarà d´uns recursos cada cop més escassos). Cal avançar cap a un sistema on reconvertim l´aparell productiu i es repartisca la riquesa. Propostes hi ha, i s´estan posant ja en marxa iniciatives interessants. Si els recursos són limitats, cal repartir la riquesa amb mesures com la defensa dels serveis públiques, l´establiment de rendes màximes, la fiscalitat progressiva, reobrir el debat sobre la propietat… El problema és que no tenim suficient poder per a imposar-les: la política està segrestada. Cal recuperar-la, i, per a aconseguir-ho, cal superar divisions en l´esquerra, tant al carrer com a les institucions.

(PREGUNTES)

-Totes les alternatives són viables. Hi ha exemples històrics de reconversió del sistema productiu en pocs anys, com als EEUU en la II Guerra Mundial.

-La construcció de l´Estat del Benestar després de la II Guerra Mundial partí d´iniciatives encetades pel moviment obrer com a referents.

-La tasca més important és descolonitzar l´imaginari del capitalisme popular.

-Tenim molt poc de temps en termes ecològics.

-Existeix una complementarietat entre:

        

1) El marxisme: assenyala la imcompatibilitat entre el capital i el treball.

2) El feminisme: assenyala la imcompatibilitat entre el capital i els treballs de reproducció de la vida humana.

             

3) L´ecologisme: assenyala la imcompatibilitat entre el capital i la vida.

-Cal pensar en economies planificades, però descentralitzades.

-Decreixement: assenyala la importància dels béns relacionals. Per exemple, una manera d´estalviar és col·lectivitzant els consums, la qual cosa suposa un augment de les relacions entre les persones.

-Els humans som ecodependents i interdependents (tenim bases innates per a la moral), no com ens voldria el capitalisme.